Aquesta és una de les frases de Sòcrates en el judici contra la seva persona que es portà a terme a Atenes el segle V a.C. Com voleu que una persona que diu frases com aquesta no sigui un referent per a mi? Tots tenim els nostres ídols, icones i d'altres persones a les quals admirem per diferents motius. Jo, haig de reconèixer que tinc una especial predilecció per la persona de Sòcrates. Un paio que va preferir morir a renunciar als seus ideals, que ensenyava a canvi de res i que fou considerat per l'oracle de Delfos com l'home mé savi de moment (ell deia "només sé que no sé res") es converteix per sempre més en una icona de referència per a mi (pobre mortal).
El llibre s'estructura en tres parts ben diferenciades. La primea està formada per la defensa que Sòcrates fa contra els seus acusadors. Lasegona conté la contrapoposta de la pena de mort que li fou assignada a petició de Melet. La tercera part, després de ser condemnat definitivament a mort, és una reflexió inspirada sobre el sentit de la mort.
En Critó, en canvi, Plató ens narra la negativa de Sòcrates de fugir de la presó mitjançant l'ajuda dels seus amics i deixebles.
És una lectura super-recomanable per a tothom per tal de copsar que al llarg de la història hi ha hagut personatges amb un parell d'ous i amb valors irrenunciables. Sòcrates en fou un d'ells, potser el primer.
Nota : * * * * * *
Entrades
1 comentari:
Sòcrates era, a més d'algú que practicava una filosofia a pit descobert, un corcó. El que em sona estrany com a mínim és que se'l pugui considerar un heroi per "defensar els seus ideals". Em sona a anacronisme. No és Sòcrates qui parla a l'Apologia, sinó Plató. Xenofont o Plutarc, entre d'altres, també van escriure defenses ("apologies"); d'altres van escriure en sentit contrari i acusatori ("kategories"). En fi, però el "nostre" Sòcrates és el platònic: un personatge al servei d'un diàleg. D'altra banda, tens raó: quin gran text.
Publica un comentari a l'entrada