Despietat país de les meravelles i la Fi del Món

Es tracta d'una novel·la a mig camí entre el gènere de detectius i el de ciència-ficció. La novel·la es construeix a partir de dues línies narratives paral·leles que finalment acaben convergint. En una, assistim a una guerra d'informació entre dues societats en un Tòquio estrany i futurista; en l'altra, entrem en un món fosc i obscur en el qual els personatges no tenen ombra, ni ment, ni capacitat de somiar o tenir records.

És un llibre ben escrit i entretingut on, altre cop, Murakami ens porta pels camins del submón kafkià, de la filosofia, de la compassió i la llibertat. El resultat : un llibre d'una gran fantasia, al·lucinant i, en alguns passatges, molt seductora, en la línia de les novel·les més experimentals de Murakami. Recomanat per tots aquells/es que us agraden les lectures amenes però que alhora et fan reflexionar sobre les grandeses i les misèries de l'ésser humà en unes situacions realment paradoxals.

Nota : * * * * *

El día que Nietzsche lloró

“El día que Nietzsche lloró" és, al meu entendre, una novel·la acceptablement ben escrita. Si bé m'és impossible concordar amb Nietzsche en diversos aspectes de la seva filosofia, és realment inevitable negar el seu brillant intel·lecte. Era un veritable poeta, un lluitador innat. Les seves paraules, com bé ens permet apreciar Irvin D. Yalom, són senzilla i meravellosament belles. És innegable, també, que moltes de les seves afirmacions inciten a la reflexió. Quant al tema de les dones, no va saber adonar-se que la seva atroç experiència tant amb Lou Salomé com amb la seva mare i la seva germana, no eren motiu per a menysprear a tot el sexe. El títol de la novel·la, en si, ens presenta l'atractiu contrast entre un home suposadament dur i fort, i un sentiment erròniament associat per tots amb la debilitat : el plor. És al final del llibre on aprenem que tots, en el fons, tenim una debilitat. Tots, en el fons, vam reprimir aquells sentiments pels quals temem que ens rebutgin. I, el que és més important, tots, en el fons, estem necessitats de companyia. És la utilització de personatges reals el que ens fa comprendre, amb major claredat, que això no és cosa de ficció sinó també un fet real, una mica que bé podria haver succeït a qualsevol de nosaltres. Ens ensenya que la desesperació pot atacar fins i tot a la persona més inesperada, com pot ser Josef Breuer – home reeixit i ric, de vida envejada per tots – i Friedrich Nietzsche – en aparença poc inclinat a tot contacte humà. Tots, com Breuer i Nietzsche, hem construït una muralla d'aparent estabilitat per a ocultar el que sentim, una cosa que tard o d'hora ens durà, com a ambdós personatges, a la desesperació més insuportable. He de suposar, ja des d'un punt de vista molt més personal, que un dels principals factors que va dur a Nietzsche a la demència va ser sens dubte el seu aïllament total de tot ésser humà. Admeto, no obstant això, que la meva opinió bé pot estar allunyada de la veritable intenció de la novel·la, però no hi ha res, per a mi, com poder trobar un significat reconfortant en una novel·la tan ben escrita. I és que hem de comprendre que, abans de res, ningú roman immune al dolor, ja que tots som humans… "massa humans".

Israel, el somni i la tragèdia

El conflicte entre israelians i palestins, enverinat per més de 100 anys de violents enfrontaments, sempre ha desvetllat en mi un interès que crec, sincerament, es fonamentava més sobre els tòpics, els clixés, els prejudicis i les idees rebudes de què els israelians eren els dolents i els palestins els bons. Una espècie de lluita entre David i Goliat. He de confessar la meva simpatia pel poble palestí i, també, la meva admiració per un poble que mai ha renunciat als seus drets fonamentals. Així doncs, si voleu assolir un coneixement sòlid de les arrels i les complexitats d'aquest conflicte entre aquests dos pobles, el llibre de Joan B. Culla us anirà molt bé per treure'n una mica l'entrellat de tot aquest trencaclosques que constitueix el conflicte israelo-palestí. Atenció : no és un llibre de lectura fàcil i distreta. Al llibre li falta ritme i frescura expositiva, però és un llibre d'història (pura i dura). Així doncs, no cal demanar "peras al olmo" i el que us trobareu és un llibre molt ben documentat, però sense cap concessió poètica. Recomanable per tots aquells/es que volgueu tenir una opinió amb criteri sobre aquest conflicte.

Nota : * * * *