Despietat país de les meravelles i la Fi del Món

Es tracta d'una novel·la a mig camí entre el gènere de detectius i el de ciència-ficció. La novel·la es construeix a partir de dues línies narratives paral·leles que finalment acaben convergint. En una, assistim a una guerra d'informació entre dues societats en un Tòquio estrany i futurista; en l'altra, entrem en un món fosc i obscur en el qual els personatges no tenen ombra, ni ment, ni capacitat de somiar o tenir records.

És un llibre ben escrit i entretingut on, altre cop, Murakami ens porta pels camins del submón kafkià, de la filosofia, de la compassió i la llibertat. El resultat : un llibre d'una gran fantasia, al·lucinant i, en alguns passatges, molt seductora, en la línia de les novel·les més experimentals de Murakami. Recomanat per tots aquells/es que us agraden les lectures amenes però que alhora et fan reflexionar sobre les grandeses i les misèries de l'ésser humà en unes situacions realment paradoxals.

Nota : * * * * *

El día que Nietzsche lloró

“El día que Nietzsche lloró" és, al meu entendre, una novel·la acceptablement ben escrita. Si bé m'és impossible concordar amb Nietzsche en diversos aspectes de la seva filosofia, és realment inevitable negar el seu brillant intel·lecte. Era un veritable poeta, un lluitador innat. Les seves paraules, com bé ens permet apreciar Irvin D. Yalom, són senzilla i meravellosament belles. És innegable, també, que moltes de les seves afirmacions inciten a la reflexió. Quant al tema de les dones, no va saber adonar-se que la seva atroç experiència tant amb Lou Salomé com amb la seva mare i la seva germana, no eren motiu per a menysprear a tot el sexe. El títol de la novel·la, en si, ens presenta l'atractiu contrast entre un home suposadament dur i fort, i un sentiment erròniament associat per tots amb la debilitat : el plor. És al final del llibre on aprenem que tots, en el fons, tenim una debilitat. Tots, en el fons, vam reprimir aquells sentiments pels quals temem que ens rebutgin. I, el que és més important, tots, en el fons, estem necessitats de companyia. És la utilització de personatges reals el que ens fa comprendre, amb major claredat, que això no és cosa de ficció sinó també un fet real, una mica que bé podria haver succeït a qualsevol de nosaltres. Ens ensenya que la desesperació pot atacar fins i tot a la persona més inesperada, com pot ser Josef Breuer – home reeixit i ric, de vida envejada per tots – i Friedrich Nietzsche – en aparença poc inclinat a tot contacte humà. Tots, com Breuer i Nietzsche, hem construït una muralla d'aparent estabilitat per a ocultar el que sentim, una cosa que tard o d'hora ens durà, com a ambdós personatges, a la desesperació més insuportable. He de suposar, ja des d'un punt de vista molt més personal, que un dels principals factors que va dur a Nietzsche a la demència va ser sens dubte el seu aïllament total de tot ésser humà. Admeto, no obstant això, que la meva opinió bé pot estar allunyada de la veritable intenció de la novel·la, però no hi ha res, per a mi, com poder trobar un significat reconfortant en una novel·la tan ben escrita. I és que hem de comprendre que, abans de res, ningú roman immune al dolor, ja que tots som humans… "massa humans".

Israel, el somni i la tragèdia

El conflicte entre israelians i palestins, enverinat per més de 100 anys de violents enfrontaments, sempre ha desvetllat en mi un interès que crec, sincerament, es fonamentava més sobre els tòpics, els clixés, els prejudicis i les idees rebudes de què els israelians eren els dolents i els palestins els bons. Una espècie de lluita entre David i Goliat. He de confessar la meva simpatia pel poble palestí i, també, la meva admiració per un poble que mai ha renunciat als seus drets fonamentals. Així doncs, si voleu assolir un coneixement sòlid de les arrels i les complexitats d'aquest conflicte entre aquests dos pobles, el llibre de Joan B. Culla us anirà molt bé per treure'n una mica l'entrellat de tot aquest trencaclosques que constitueix el conflicte israelo-palestí. Atenció : no és un llibre de lectura fàcil i distreta. Al llibre li falta ritme i frescura expositiva, però és un llibre d'història (pura i dura). Així doncs, no cal demanar "peras al olmo" i el que us trobareu és un llibre molt ben documentat, però sense cap concessió poètica. Recomanable per tots aquells/es que volgueu tenir una opinió amb criteri sobre aquest conflicte.

Nota : * * * *

Umbero Eco : El péndulo de Foucault

Ha calgut que em llegeixi només dos llibres d'Eco (La isla de día antes y El péndulo de Foucault) per comprovar que aquest home és un geni. Un geni de no dir absolutament res en 820 pàgines que té el llibre del péndulo de Foucault. Eco ens atiborra amb un empatx de dades i referències judeo-masonico-templaries-feixistes-sectàries-etc, etc, etc. però l'argument del llibre és igual a zero. Quin pal de llibre!!!!!

Si el que volia era demotrar-nos la seva erudició sobre temes esotèrics, podia escriure una tesis doctoral però, per Déu, que no faci una novela que no té ni argument ni tan sols l'esquema bàsic d'introducció, nus i desenllaç. Patètic, trist, avorrit i molt i molt pesat aquest llibre. No el recomanaria ni al meu pitjor enemic. Ara bé, si el que voleu és avorrir-vos com una ostra i llegir un llibre sense argument consistent, aquest és el vostre llibre. Si, en canvi, desitjeu passar una bona estona llegint, no agafeu mai aquest totxo infumable. Ribes dixit. 

Nota : *

Plató : Apologia de Sòcrates. Critó

"A mi la mort, us ho dic clarament, tant se me'n dóna, però, en canvi, em preocupa moltíssim fer alguna cosa injusta o impia".

Aquesta és una de les frases de Sòcrates en el judici contra la seva persona que es portà a terme a Atenes el segle V a.C. Com voleu que una persona que diu frases com aquesta no sigui un referent per a mi? Tots tenim els nostres ídols, icones i d'altres persones a les quals admirem per diferents motius. Jo, haig de reconèixer que tinc una especial predilecció per la persona de Sòcrates. Un paio que va preferir morir a renunciar als seus ideals, que ensenyava a canvi de res i que fou considerat per l'oracle de Delfos com l'home mé savi de moment (ell deia "només sé que no sé res") es converteix per sempre més en una icona de referència per a mi (pobre mortal).

El llibre s'estructura en tres parts ben diferenciades. La primea està formada per la defensa que Sòcrates fa contra els seus acusadors. Lasegona conté la contrapoposta de la pena de mort que li fou assignada a petició de Melet. La tercera part, després de ser condemnat definitivament a mort, és una reflexió inspirada sobre el sentit de la mort.

En Critó, en canvi, Plató ens narra la negativa de Sòcrates de fugir de la presó mitjançant l'ajuda dels seus amics i deixebles.

És una lectura super-recomanable per a tothom per tal de copsar que al llarg de la història hi ha hagut personatges amb un parell d'ous i amb valors irrenunciables. Sòcrates en fou un d'ells, potser el primer.

Nota : * * * * * *

Joc de Geografia

Atenció, pregunta : algú sap on és i què és la imatge de la fotografia? Us dono una pista. És una formació rocosa de 348 m d'alçada i la superfície del monòlit canvia de color segons la inclinació dels raigs solars, tant al llarg del dia com a les diferents estacions de l'any. Vinga, a veure si ho decobriu....

15/11/2009 : Tiberi i Cal·lígula

Gai Suetoni Tranquil, en llatí Gaius Suetonius Tranquillus; (70 - 126), fou un un escriptor llatí de l'època imperial, exponent fonamental del gènere biogràfic.Va escriure l'obra "la vida dels dotze Cèsars". En l'anàlisi de cada emperador Suetoni segueix un esquema, tot i que no de forma rígida ja que l'autor la modifica segons les seves necessitats, que es manté constant: descripció dels orígens familiars, carrera abans de l'ascensió al poder, vida pública i qüestions relatives a Roma, vida privada, aspecte físic i darrers dies abans de la seva mort. Ahir en vaig llegir el llibre de la vida de Tiberi i Cal·lígula, de l'editorial Bernat Metge. Una edició brillant i bilingüe llatí-català. Suetoni m'interessa perquè parla menys del personatge com a emperador i aprofundeix més sobre el personatge com a persona. I tant Tiberi com, sobretot, Cal·lígula tenen una vida personal per sucar-hi pa. Si voleu conèixer la vida d'aquests dos personatges històrics més des de la vessant de "monstre" (en les mateixes paraules de Suetoni) que des de la vessant d'emperador, aquest és un bon llibre. Nota : * * * * *

2/11/2009 : Al sud de la frontera, a l'oest del sol

Avui he acabat de llegir aquest llibre del gran Murakami. Com sempre, es tracta d'una lectura amena, ràpida i relativament senzilla. I és que amb en Murakami no hi busqueu ni circumloquis, ni digressions ni descripcions gradiloqüents. El seu estil és directe, natural i va dirigit directament a l'argument del llibre en qüestió. M'agrada llegir en Murakami. Com ja he comentat, no cal que exprimeixis a fons el teu cervell en les seves obres. El que sí et proporciona la seva lectura és una atenció contínua i unes ganes de llegir i llegir per arribar al final del llibre. L'argument sempre t'enganxa des de la primera fins l'última paraula. I quin és l'argument d'aquest llibre us preguntareu?

Un home feliçment casat des de fa 7 anys i amb dues filles es retroba amb el seu amor d'adolescència. a partir de llavors la seva vida girarà entorn aquest antic amor i arribarà fins al punt d'haver de triar entre la seva família i aquest antic amor. Si voleu saber el final de la història, ja ho sabeu. Cal llegir-vos el llibre. Nota : * * * * * *

4/11/2009 : Música per a volar

http://www.antonyandthejohnsons.com/samples/HopeThere'sSomeone.html

3/11/2009 : Càndid o l'optimisme

Després de llegir a Murakami vaig pensar : anem a llegir una mica de filosofia. I m'he rellegit a Voltaire. Concretament el llibre "Càndid o l'optimisme" (1759). Voleu llegir un conte divertidíssim i amè i alhora fer un tastet de la filosofia d'un dels grans escriptors de la Il·lustració francesa? Doncs aquest és el vostre llibre. És un llibre que s'ha de llegir entre línies per tal d'apreciar de rerefons la crítica i denuncia que fa Voltaire del providencialisme. Te'l llegeixes sense donar-te compte i al final penses : és aquest el millor dels móns possibles? Que cadascú respongui poersonalment a aquesta pregunta. Pel que fa a Voltaire ell pensa que ...... Millor que us llegiu el llibre i traieu les vostres pròpies conclusions. Una lectura super recomanable. Nota : * * * * *

29/10/2009 : Sputnik, mi amor

Avui he acabat de llegir el llibre "Sputnik, mi amor", d'Haruki Murakami. He optat per llegir-me una edició en castellà. M'agrada anar intercalant lectures en castellà amb lectures en català. Crec que enriqueix més a la persona el fet de dominar ambdues llengües. I més si pogués!!!! Tant de bo pogués llegir a Homer en grec, a Virgili en llatí, a Shakespeare en anglès o a Stendhal en francés, per posar només algunes exemples.

Tornat al llibre, Murakami ens ofereix un plat senzill de preparar i també força agradable de digerir : s'agafa un triangle amorós no correspost, s'hi afegeix una mica d'intriga i es remena tot amb tocs kafkians i.. ja tenim el llibre!!! És un llibre de lectura accessible amb alguns tocs d'humor. El més interessant és esbrinar el desenllaç del llibre. Us recomano la seva lectura i que espereu fins al final per tal de jutjar-lo adequadament. Nota : * * * * *

28/10/2009

Hola. Espai de reflexió i/o comentari de qualsevol cosa que em passi pel cap. Des del comentari de l'últim llibre que he llegit o sobre música, cinema, ....

Nosce te ipsum!!!