Schopenhauer : El amor, las mujeres y la muerte

Al principi de cada assaig, Schoppenhauer digué :

Sobre l'amor : "No se trata más que de una cosa muy sencilla : sólo se trata de que cada macho se ayunte con su hembra".



Sobre les dones : "Ya sólo el aspecto de la mujer revela que no está destinada ni a los grandes trabajos de la inteligencia ni a los grandes trabajos materiales. Tiene que obedecer al hombre"

Sobre la vida i la mort : "La individualidad de la mayoría de los hombres es tan miserable y tan insignificante, que nada pierden con la muerte. Exigir la inmortalidad del individuo es querer perpetuar un error hasta el infinito".

I al final de cada assaig, Schoppenhauer conclogué :

Sobre l'amor : "El amor no sólo está en contradicción con las relaciones sociales, sino que también lo está con la naturaleza íntima del individuo, cuando se fija en personas que, fuera de las relaciones sexuales, serían odiadas por su amante, menospreciadas y hasta aborrecidas"

Sobre les dones : "Excepciones parciales y aisladas no cambian las cosas en nada : tomadas en conjunto, las mujeres son y serán las nulidades más cabales e incurables".

Sobre la vida i la mort : "Este mundo es campo de matanza, donde seres ansiosos y atormentados no pueden subsistir más que devorándose los unos a los otros; donde todo animal de rapiña es tumba viva de otros mil, y no se sostiene su vida sino a expensas de una larga serie de martirios; donde la capacidad de sufrir crece en proporción de la inteligencia, y alcanza en el hombre su grado máximo".

Genial, Schoppenhauer!!! Per fi he llegit un llibre amb el qual estic en total desacord des de la primera fins l'última paraula escrita. I encara us diré més : això ja ho sabia prèviament abans de llegir-me el llibre. Així doncs, amiguets i amiguetes, us preguntareu : ¿per què llegeixes, Ribes, un llibre que ja saps que no t'agradarà, amb el qual no hi estaràs d'acord i que no participa de cap de les teves escales de valors?

La resposta és molt senzilla : per ser un bon i veritable destil·lador "universalis". M'explico. Quan hom vol ser un autèntic destil·lador de la quintaessència de les coses (humil propòsit del que us parla) cal destil·lar a vegades flors meravelloses com ara roses, orquídees, farigola, romaní, etc... però a vegades, cal també destil·lar les males herbes per tal de conèixer-les.

El llibre de Schoppenhauer és una mala herba, però que cal destil·lar a fi i efecte de conèixer-la, perquè només el coneixement ens permet saber, opinar i, si cal, criticar el que hem destil·lat.

Ara ja puc afirmar amb coneixement de causa que Schoppenhauer era un misògin repugnant, un acòlit del pessimisme més radical i hom qui no creia en l'amor. És a dir, un paio posicionat a l'extrem contrari de les meves creences i escales de valors. Au va, Schoppenhauer!!!!

Sabeu que us dic amiguets i amiguetes : "no hi ha camí vers l'hedonisme. L'hedonisme és el camí  vers tot"

Carpe diem!!!!!

El meu poble.... Fontscaldes

La meva pàgina web artística

http://community.webshots.com/user/lluisribes

Assumptes militars i bèl·lics

La que tradicionalment és considerada com la guerra més breu de la història succeí el 27 d'agost de 1896 i enfrontà la Gran Bretanya i el que, en aquell temps, era un sultanat dependent d'aquest país : Zanzíbar. La guerra fou declarada a les 9:02 del matí i finalitzà 38 minuts després, a les 9:40.

Khaled Hosseini : El caçador d'estels

Estem davant d'una bona novel·la sobre l'amistat, la traïció i el preu de la lleialtat.

La inoblidable i colpidora història de l'amistat entre dos nens, l' Amir i en Hassan, que creixen junts a Kabul durant els últims dies de la monarquia afganesa, un d'ells (l'Amir), fill d'un home ric i poderós, i l'altre (en Hassan), un hazara de classe inferior. Després de la invasió soviètica, l'Amir i el seu pare abandonen el país i començen una vida nova a Califòrnia.

Però el passat sempre torna, i el pes de la traïció de vegades esdevé massa feixuc.

En Hosseini ens torna a fer un retrat-robot de la societat afganesa del segle XX, plena de guerres, invasions i atrocitats (com la que dugueren a terme els talibans al país després de la invasió soviètica).

Una lectura recomanable, però no apta per a "estómacs" literaris massa sensibles donada la cruesa del relat.

Nota : * * * *

Mil Sols esplèndids, de Khaled Hosseini

Khaled Hosseini va néixer a Kabul. Quan tenia onze anys la seva família es va traslladar temporalment a París, però el cop d'Estat comunista i la invasió soviètica a l'Afganistan els van forçar a demanar asil polític als Estats Units. A Califòrnia, es va graduar en biologia, al mateix temps que va iniciar-se en la literatura. Actualment, Hosseini col·labora amb l'Agència de Refugiats de les Nacions Unides.

La novel·la ens explica l'excepcional història d'una amistat i d'un amor indestructibles durant tres dècades de la història d'Afganistan. Un extraordinari relat de la vida de dues generacions unides tràgicament per la guerra endèmica en aquest país. L'amistat entre dues dones, la Mariam i la Laila, i d'un amor que sobreviu a totes les adversitats més colpidores : a la invasió soviètica, la guerra civil afgana, els talibans tan temuts i l'arribada nord-americana com a teló de fons. I la seva lluita per trobar la felicitat i, en últim terme, per sobreviure.

Un relat realment colpidor del que van haver de passar les dones en aquest país i que ens fa veure que les dones, potser, van endur-se la pitjor part de la història transbalsada d'aquest país durant 30 anys. Un relat molt recomanable.

Nota : * * * * * * *

Invisible, de Paul auster

Nova York, dècada dels anys 60 del segle XX : Adam Walker, un  jove aspirant a poeta, estudiant de la universitat de Columbia, coneix casualment en una festa un enigmàtic professor francès, Rudolf Born, i la seva seductora parella, Margot. Aquest encontre inicial es convertirà en un triangle pervers i, amb poc temps, desembocarà en un inesperat assassinat virulent que canviarà el curs de la seva vida.

Aquesta pertorbadora experiència de joventut de l'Adam, els seus primers aprenentatges sobre els misteris de la vida (hi ha vicis, obssessions, violència, i força sexe), són el fil conductor de la novel·la. Una història que, explicada per tres narradors diferents, viatja en el temps entre 1967 i 2007 i se situa en llocs tan diversos com Nova York, París o una remota illa caribenya i en la qual Paul Auster ens porta explícitament per la frontera entre realitat i ficció.

Es tracta d'una novel·la apassionada i que revela alguns secrets força provocadors. Si hagués de trobar-hi una pega, seria el final de llibre. Sembla com si Auster no sabés ben bé com acabar-la. Però, llegiu i jutgeu vosaltres mateixos.

Nota : * * * * *

Despietat país de les meravelles i la Fi del Món

Es tracta d'una novel·la a mig camí entre el gènere de detectius i el de ciència-ficció. La novel·la es construeix a partir de dues línies narratives paral·leles que finalment acaben convergint. En una, assistim a una guerra d'informació entre dues societats en un Tòquio estrany i futurista; en l'altra, entrem en un món fosc i obscur en el qual els personatges no tenen ombra, ni ment, ni capacitat de somiar o tenir records.

És un llibre ben escrit i entretingut on, altre cop, Murakami ens porta pels camins del submón kafkià, de la filosofia, de la compassió i la llibertat. El resultat : un llibre d'una gran fantasia, al·lucinant i, en alguns passatges, molt seductora, en la línia de les novel·les més experimentals de Murakami. Recomanat per tots aquells/es que us agraden les lectures amenes però que alhora et fan reflexionar sobre les grandeses i les misèries de l'ésser humà en unes situacions realment paradoxals.

Nota : * * * * *

El día que Nietzsche lloró

“El día que Nietzsche lloró" és, al meu entendre, una novel·la acceptablement ben escrita. Si bé m'és impossible concordar amb Nietzsche en diversos aspectes de la seva filosofia, és realment inevitable negar el seu brillant intel·lecte. Era un veritable poeta, un lluitador innat. Les seves paraules, com bé ens permet apreciar Irvin D. Yalom, són senzilla i meravellosament belles. És innegable, també, que moltes de les seves afirmacions inciten a la reflexió. Quant al tema de les dones, no va saber adonar-se que la seva atroç experiència tant amb Lou Salomé com amb la seva mare i la seva germana, no eren motiu per a menysprear a tot el sexe. El títol de la novel·la, en si, ens presenta l'atractiu contrast entre un home suposadament dur i fort, i un sentiment erròniament associat per tots amb la debilitat : el plor. És al final del llibre on aprenem que tots, en el fons, tenim una debilitat. Tots, en el fons, vam reprimir aquells sentiments pels quals temem que ens rebutgin. I, el que és més important, tots, en el fons, estem necessitats de companyia. És la utilització de personatges reals el que ens fa comprendre, amb major claredat, que això no és cosa de ficció sinó també un fet real, una mica que bé podria haver succeït a qualsevol de nosaltres. Ens ensenya que la desesperació pot atacar fins i tot a la persona més inesperada, com pot ser Josef Breuer – home reeixit i ric, de vida envejada per tots – i Friedrich Nietzsche – en aparença poc inclinat a tot contacte humà. Tots, com Breuer i Nietzsche, hem construït una muralla d'aparent estabilitat per a ocultar el que sentim, una cosa que tard o d'hora ens durà, com a ambdós personatges, a la desesperació més insuportable. He de suposar, ja des d'un punt de vista molt més personal, que un dels principals factors que va dur a Nietzsche a la demència va ser sens dubte el seu aïllament total de tot ésser humà. Admeto, no obstant això, que la meva opinió bé pot estar allunyada de la veritable intenció de la novel·la, però no hi ha res, per a mi, com poder trobar un significat reconfortant en una novel·la tan ben escrita. I és que hem de comprendre que, abans de res, ningú roman immune al dolor, ja que tots som humans… "massa humans".

Israel, el somni i la tragèdia

El conflicte entre israelians i palestins, enverinat per més de 100 anys de violents enfrontaments, sempre ha desvetllat en mi un interès que crec, sincerament, es fonamentava més sobre els tòpics, els clixés, els prejudicis i les idees rebudes de què els israelians eren els dolents i els palestins els bons. Una espècie de lluita entre David i Goliat. He de confessar la meva simpatia pel poble palestí i, també, la meva admiració per un poble que mai ha renunciat als seus drets fonamentals. Així doncs, si voleu assolir un coneixement sòlid de les arrels i les complexitats d'aquest conflicte entre aquests dos pobles, el llibre de Joan B. Culla us anirà molt bé per treure'n una mica l'entrellat de tot aquest trencaclosques que constitueix el conflicte israelo-palestí. Atenció : no és un llibre de lectura fàcil i distreta. Al llibre li falta ritme i frescura expositiva, però és un llibre d'història (pura i dura). Així doncs, no cal demanar "peras al olmo" i el que us trobareu és un llibre molt ben documentat, però sense cap concessió poètica. Recomanable per tots aquells/es que volgueu tenir una opinió amb criteri sobre aquest conflicte.

Nota : * * * *

Umbero Eco : El péndulo de Foucault

Ha calgut que em llegeixi només dos llibres d'Eco (La isla de día antes y El péndulo de Foucault) per comprovar que aquest home és un geni. Un geni de no dir absolutament res en 820 pàgines que té el llibre del péndulo de Foucault. Eco ens atiborra amb un empatx de dades i referències judeo-masonico-templaries-feixistes-sectàries-etc, etc, etc. però l'argument del llibre és igual a zero. Quin pal de llibre!!!!!

Si el que volia era demotrar-nos la seva erudició sobre temes esotèrics, podia escriure una tesis doctoral però, per Déu, que no faci una novela que no té ni argument ni tan sols l'esquema bàsic d'introducció, nus i desenllaç. Patètic, trist, avorrit i molt i molt pesat aquest llibre. No el recomanaria ni al meu pitjor enemic. Ara bé, si el que voleu és avorrir-vos com una ostra i llegir un llibre sense argument consistent, aquest és el vostre llibre. Si, en canvi, desitjeu passar una bona estona llegint, no agafeu mai aquest totxo infumable. Ribes dixit. 

Nota : *

Plató : Apologia de Sòcrates. Critó

"A mi la mort, us ho dic clarament, tant se me'n dóna, però, en canvi, em preocupa moltíssim fer alguna cosa injusta o impia".

Aquesta és una de les frases de Sòcrates en el judici contra la seva persona que es portà a terme a Atenes el segle V a.C. Com voleu que una persona que diu frases com aquesta no sigui un referent per a mi? Tots tenim els nostres ídols, icones i d'altres persones a les quals admirem per diferents motius. Jo, haig de reconèixer que tinc una especial predilecció per la persona de Sòcrates. Un paio que va preferir morir a renunciar als seus ideals, que ensenyava a canvi de res i que fou considerat per l'oracle de Delfos com l'home mé savi de moment (ell deia "només sé que no sé res") es converteix per sempre més en una icona de referència per a mi (pobre mortal).

El llibre s'estructura en tres parts ben diferenciades. La primea està formada per la defensa que Sòcrates fa contra els seus acusadors. Lasegona conté la contrapoposta de la pena de mort que li fou assignada a petició de Melet. La tercera part, després de ser condemnat definitivament a mort, és una reflexió inspirada sobre el sentit de la mort.

En Critó, en canvi, Plató ens narra la negativa de Sòcrates de fugir de la presó mitjançant l'ajuda dels seus amics i deixebles.

És una lectura super-recomanable per a tothom per tal de copsar que al llarg de la història hi ha hagut personatges amb un parell d'ous i amb valors irrenunciables. Sòcrates en fou un d'ells, potser el primer.

Nota : * * * * * *

Joc de Geografia

Atenció, pregunta : algú sap on és i què és la imatge de la fotografia? Us dono una pista. És una formació rocosa de 348 m d'alçada i la superfície del monòlit canvia de color segons la inclinació dels raigs solars, tant al llarg del dia com a les diferents estacions de l'any. Vinga, a veure si ho decobriu....

15/11/2009 : Tiberi i Cal·lígula

Gai Suetoni Tranquil, en llatí Gaius Suetonius Tranquillus; (70 - 126), fou un un escriptor llatí de l'època imperial, exponent fonamental del gènere biogràfic.Va escriure l'obra "la vida dels dotze Cèsars". En l'anàlisi de cada emperador Suetoni segueix un esquema, tot i que no de forma rígida ja que l'autor la modifica segons les seves necessitats, que es manté constant: descripció dels orígens familiars, carrera abans de l'ascensió al poder, vida pública i qüestions relatives a Roma, vida privada, aspecte físic i darrers dies abans de la seva mort. Ahir en vaig llegir el llibre de la vida de Tiberi i Cal·lígula, de l'editorial Bernat Metge. Una edició brillant i bilingüe llatí-català. Suetoni m'interessa perquè parla menys del personatge com a emperador i aprofundeix més sobre el personatge com a persona. I tant Tiberi com, sobretot, Cal·lígula tenen una vida personal per sucar-hi pa. Si voleu conèixer la vida d'aquests dos personatges històrics més des de la vessant de "monstre" (en les mateixes paraules de Suetoni) que des de la vessant d'emperador, aquest és un bon llibre. Nota : * * * * *

2/11/2009 : Al sud de la frontera, a l'oest del sol

Avui he acabat de llegir aquest llibre del gran Murakami. Com sempre, es tracta d'una lectura amena, ràpida i relativament senzilla. I és que amb en Murakami no hi busqueu ni circumloquis, ni digressions ni descripcions gradiloqüents. El seu estil és directe, natural i va dirigit directament a l'argument del llibre en qüestió. M'agrada llegir en Murakami. Com ja he comentat, no cal que exprimeixis a fons el teu cervell en les seves obres. El que sí et proporciona la seva lectura és una atenció contínua i unes ganes de llegir i llegir per arribar al final del llibre. L'argument sempre t'enganxa des de la primera fins l'última paraula. I quin és l'argument d'aquest llibre us preguntareu?

Un home feliçment casat des de fa 7 anys i amb dues filles es retroba amb el seu amor d'adolescència. a partir de llavors la seva vida girarà entorn aquest antic amor i arribarà fins al punt d'haver de triar entre la seva família i aquest antic amor. Si voleu saber el final de la història, ja ho sabeu. Cal llegir-vos el llibre. Nota : * * * * * *